Júlia Torres Sambartolomé
El Teatre Micalet va acollir el passat cap de setmana, entre el 15 i el 18 d’abril, l’estrena d’Hipocondriart, text amb el qual, ja fa un any, Borja López Collado es va alçar guanyador del Torneig de Dramatúrgia Valenciana organitzat per l’Institut Valencià de Cultura. Setanta minuts a càrrec de la companyia Triangle Teatre que, entre la tensió i la rialla experimentades, es fan ben curts. Es produeix, en eixe temps, una estranya incomoditat reveladora generada tant per l’excèntrica situació com pel grup de personatges que apareixen a l’escena.
Sens dubte, és en l’actuació del reduït elenc on recau la responsabilitat de transmetre al públic la càrrega de la reflexió que el text pretén llançar: se’ns convida –per no dir que se’ns aboca– a posar atenció en la deshumanització que caracteritza la nostra societat. Pop cony, l’exposició de Paula (Gloria Román) val de context per a fer esclatar la seua vida, la de son pare i la de Vicent, literalment. Tot ocorre en un espai pràcticament buit, amb una única cadira amb forma d’úter, il·luminat per una llum lila com a decorat, on la figura central del pare (Carles Sanjaime) observa junt a Vicent (Bruno Tamarit) la peça clau de la mostra: un quadre d’una vagina gegant, repleta de referències i simbolismes explicats a la perfecció per la pròpia artista; no és més que una crua crítica als convencionalismes de les relacions paternofilials. L’obra mai se mostra, sinó que es situa just on es troba el públic, que queda de front als atents observadors del quadre, la qual cosa crea una curiositat encara major per saber què és exactament el que veuen.
De la mateixa manera que Paula intenta moure amb la seua pintura la consciència d’aquells que romanen quiets davant qüestions tan actuals com la digitalització de les relacions i el desolador individualisme que porta a la insolidaritat i la ignorància més absoluta, Vicent persegueix el mateix d’una manera molt menys simbòlica: fer esclatar una bomba al museu on es celebra Pop cony. Els dos joves, als quals la pertorbadora calma social agita fins a l’extrem, volen «rebentar-ho tot», consigna que es repeteix durant tota la representació. El pare, personificació de tots aquells que opten per callar, per ignorar el que succeeix al seu voltant, evoluciona de manera oposada a Vicent i Paula. Mentre ells comencen completament plens d’una ràbia continguda que ix en forma de crits i pantaix i va reduint-se a mida que «expulsen» els seus estremidors monòlegs ‒enormement intensificats per la il·luminació, que va variant de l’encegador blanc a tons foscs que reflecteixen com els personatges es van apagant‒ el pare experimenta tot el contrari. La seua resignació es converteix en plor infantil quan se n’adona dels plans de Vicent i veu de prop el final; la patètica reacció resulta angoixant, tant per a l’espectador com per al kamikaze, que si volia rebentar-ho tot, al menys ha fet rebentar la mala consciència de l’home. Però no és només la bomba la que el desperta, sinó que aquesta és sols l’inici del descobriment que suposa la gegantesca vagina pintada per la seua pròpia filla; se veu a sí mateix amb els ulls de Paula, i això sí que «ho rebenta tot».
A més dels leitmotivs, les referències bíbliques també pareixen recurrents en la dramatúrgia de Borja López Collado: si en Licantropia ens trobàvem amb una versió «patètica» d’Adam i Eva, ara és el mateix Jesús qui, a través d’una empremta dactilar, s’encarna en el cos de Vicent, qui s’encarrega d’atorgar la redempció de forma satírica al ridícul home que ha destrossat, a poc a poc, la relació amb la seua filla. Abandona la seua intenció inicial de fer-ho esclatar tot per permetre que pare i filla es retroben. Desgraciadament, pareix que el desenllaç ja no està a les seues mans.
Entre escena i escena, cadascuna d’elles esguitada d’un humor prou àcid, les llums s’apaguen per complet per permetre els canvis de figuració, però també per a introduir contínuament els espectadors a l’ambient tens que defineix tota la representació. No se sap exactament què trobarem darrere la foscor cada vegada que s’encenen les llums de nou, ni tampoc quines escenes són viscudes realment pels protagonistes i quines imaginades ‒o desitjades‒. El que sí sabem és que les llums d’emergència, presents en totes les escenes, són la part més real de la representació, al menys la seua significació ho és: els tres personatges les veuen, i en totes les ocasions en què es disparen hi ha una pausa que ens fa reparar en elles.
Potser no arriba a produir-se una explosió material, mai assistim a l’esclat, no obstant això, sí se’ns adverteix contínuament de la seua imminència. Vicent amb la seua bomba i Paula amb el seu quadre són el detonant per al pare i els setanta minuts de representació que suposa Hipocondriart són l’alarma per a nosaltres, els espectadors. Més enllà de les interpretacions que puguem traure dels xicotets detalls, el missatge és clar: l’art es converteix en un avís, en un punt d’inflexió a partir del qual hem de reaccionar i deixar enrere l’individualisme que deriva en una «soledat col·lectiva». Haurem de fer cas a les llums d’emergència que Vicent, Paula i son pare han activat este cap de setmana per a nosaltres.
Teatre Micalet. Del 15 al 18 d’abril de 2021
Text i direcció escènica: Borja López Collado; Intèrprets: Carles Sanjaime, Gloria Román i Bruno Tamarit; Disseny d’espai escènic i disseny de llums: Ximo Rojo; Disseny de vestuari: María Almudéver; Disseny gràfic: Sofía Zaragoza; Fotografia i Vídeo: Raúl Piles; Comunicació i premsa: Mar Sanjuán