Cèlia Aliaga Pla
Pau Alabajos és un músic nascut en 1992 a Torrent que va començar la seua carrera tocant als carrers de València, però que, a hores d’ara, compta amb una trajectòria musical que passa per huit treballs discogràfics i diferentes guardons com el Premi Ovidi Montllor o el Premi Enderrock. No obstant, si ens interessa aquest artista és per la seua faceta teatral que va iniciar a 2019 amb l’obra Hotel Fontana, gràcies a la qual va rebre el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi i darrerament El tocadiscos de Joan Fuster, obra en què ens centrarem.
El tocadiscos de Joan Fuster és un espectacle teatral i musical al mateix temps. L’obra ens situa a la casa de Sueca d’un Joan Fuster ja apartat de la vida pública cap als anys 80 que de sobte es recordat per una jove periodista que vol saber la seua relació amb la música. Així poc a poc es va donant peu a un repàs per la trajectòria de la Nova cançó i dels seus màxims representants que combina diàleg amb interpretacions en directe de cançons tan emblemàtiques com “Al vent” de Raimon, “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet, “Cançó de la llum” de Al Tall o “L’estaca” de Lluís Llach.
Sens dubte es tracta d’una obra de memòria històrica que busca commemorar el centenari del naixement de Joan Fuster i reivindicar el seu paper fonamental en el desenvolupament de la Nova cançó, així com el reconeixement d’aquest moviment com a part de la lluita antifeixista que va ajudar a remenar la consciència de molts catalanoparlants i a normalitzar i prestigiar la nostra llengua.
Crida molt l’atenció la estranya parella que formen ambdós personatges: per una part, Alfred Picó aconsegueix captar la lentitud gestual de Fuster i al mateix temps la seua agilitat i genialitat mental que contrasta molt amb la vitalitat de la jove periodista interpretada per Lara Salvador. Els dos actors es complementen molt bé i acompasen el ritme dels dos personatges al fil narratiu.
Cal destacar també que, en un principi ens desconcerta la presència del fotògraf interpretat per Pau Alabajos perquè no parla, però amb el transcurs de l’obra descobrim que el seu paper està més dirigit cap a altra disciplina artística, ja que és el cantant principal del muntatge.
En quant a la posada en escena, cal destacar que l’escenari es metonímic, ja que tracta de simular el saló de la casa de Fuster, on no pot faltar uns sillons, un sofà, un moble i per supost, un tocadiscos. A més a més, crida l’atenció que tot l’escenari està replet de làmpares que desprenen un llum tènue que contribueix a crear un ambient càlid. Però, el més fascinant és que distribuits al fons de la escena podem trobar formant un semicercle a tots els músics: des de violins o una batería fins a un piano.
Pel que fa a la forma en que l’escenari integra el públic, tampoc és convencional, posat que l’actriu que fa de la periodista i el fotògraf que l’acompanya, entren e ixen de l’escena pel corredor central que separa el pati de butaques.
També, és molt interessant comprobar com els músics i els actors interactuen de vegades i trenquen així la verosimilitud i el realisme del plantejament de l’obra. Aquest també es tambaleja quan els cantants i els músics interpreten de sobte la cançó mencionada pels tertulians, altres vegades, posar un disc al tocadiscos és el senyal d’entrada per començar a tocar. Cal destacar que durant aquests moments, el llum baixa per crear un ambient més íntim.
En una ocasió a més a més, el actor que interpreta a Joan Fuster trenca la quarta paret i busca la complicitat del públic fent una broma sobre el funcionament del tren de rodalies.
En definitiva, és una obra molt especial que aconsegueix tractar temes més enfocats a un públic d’una determinada ideologia que normalment queda relegada a circuits més alternatius en un teatre tan important com el Principal gràcies al seu plantejament musical que aporta certa espectacularitat. Per tot açò, recomanaria l’obra tant a persones que han sigut joves als 70 o 80, perquè es van a sentir totalment identificats, com a persones d’altra edat amb curiositat i la ment oberta per descobrir una part més de la nostra història com a poble.
Teatre Principal de València – 23 y 24 de abril de 2022
Actors: Alfred Picó i Lara Salvador; Músics: Laura Navarro, Enrique Jerónimo “Gus”, Adriana Sena, David Barberà i Anaís Bueno; Veus: Feliu Ventura, Mireia Vives, Sandra Monfort i Pau Alabajos; Direcció escènica: Gabriel Ochoa; Direcció musical i text teatral: Pau Alabajos; Escenografia i dissenys de llums: Los Reyes del Mambo; Sonorització: Produccions Metrònom; Vestuari: Maria Almudever; Producció executiva: Barnasants Cançò d’Autor