Martina Gil Ferrer.
El passat diumenge 21 d’abril, el teatre Principal de València acollia per última vegada la funció Terra baixa: reconstrucció d’un crim, una moderna versió d’un clàssic del teatre català. En dic moderna –i començant aquest comentari- perquè es tracta d’una versió molt personal del drama original d’Àngel Guimerà. Una versió que afegeix a un text de tall realista un fil argumental que l’acaba apropant al thriller i el cinema policíac. Els autors Pablo Ley i Carme Portaceli prenen de l’obra de Guimerà l’assassinat de Sebastià a mans de Manelic i el converteixen en el fil conductor d’una tragèdia que transcendeix el realisme original.
Com s’ha apuntat, l’obra original és un text de finals del segle XIX, que reflexiona entorn de una societat que estava canviant i als grans terratinents que continuen exercint un absolutisme que ja feia olor d’antic. Aquests terratinents prenen vida en el personatge de l’amo Sebastià, un tirà que governa despòticament el seu mas. La versió de Ley i Portaceli, no perd en cap moment l’horitzó dibuixat per Guimerà. Tot el contrari, pren el ressò de denúncia social de l’original i l’engrandeix, presentant d’una manera molt crua el context social i polític de l’època. Amb un màgic joc de projeccions, es mostren fotografies reals de l’agitada Barcelona de finals del segle. Se’n parla dels moviments obrers i de les lluites anarquistes contra els abusos de poder. A més, aquesta nova versió explora dos temes que li lliuren una gran potència crítica. El primer és el paper de la dona, representada en la protagonista, Marta. Al llarg de l’obra realitza diversos parlaments en els quals se’ns presenta una dona sensible i fràgil, a la que la vida ha sotmés a molt de dolor. El segon, la culpa. Hi ha un en molts personatges un sentiment de culpa per haver fet accions incorrectes generades per la por a desobeir els manaments de l’amo Sebastià. Un altre contrast amb l’original i alhora punt fort és la disposició de l’escena. Si bé l’obra de Guimerà és realista, l’escenografia d’aquest nou espectacle trenca amb les línies del realisme. S’aposta per una escena avantguardista, on no hi ha arbres, ni muntanyes, ni cases de pagesos. Un escenari fosc, cadires, una pissarra que puja i baixa i un brillant quadre de llums que carrega amb tota la força de l’escena. Uns llums principalment blancs, que es mouen i van prenent diverses tonalitats en funció de la intensitat de cada escena. La pissarra és també fonamental perquè és el suport físic de les projeccions i com que cau en mig de l’escenari serveix també per separar els espais. En general, es tracta d’un muntatge on tots elements escenogràfics dansen a l’uníson, produint una meravellosa harmonia.
Pel que fa als personatges i als actors, cal destacar, per sobre de tot, que la interpretació és de guardó. L’actriu Anna Yzcobaleta realitza un treball perfecte donant-li vida a Marta. Veure-la en directe va ser un plaer per a una espectadora que ja l’admirava en l’aclamada producció Merlí. De gust és també l’actuació de Kathy Sey, que a més de donar vida al personatge de Nuri, canta en directe. L’espectacle incorpora un grapat de temes musicals que acompanyen la denúncia i les tristes històries dels revolucionaris abatuts en la lluita. Kathy Sey va inundar el Principal de València de música i de llàgrimes. Aquestes actrius i la resta d’actors que conformen un elenc d’altura, mostren un treball profund dels personatges. La versió de Pablo Ley i Carmen Portaceli s’enfonsa en l’univers de Guimerà i transforma el dibuix original en una perspectiva nova, trencadora. Tant els personatges propis de l’obra com els que aquest muntatge afegeix estan tractats des d’una mirada crítica i des d’una ment brillant.
Terra baixa: reconstrucció d’un crim és la mostra que, de vegades, és positiu revisar els clàssics, analitzar-los en el seu context i repensar-los, sense embrutar-los, amb les eines que el present nostre ens lliura. La moderna versió és un crit de justícia i una revisió d’un passat tèrbol, preocupant. La seua perspectiva crítica la condueix a una denúncia coherent, que no en fa ús dels fanatismes i la demagògia; una denúncia encarnada en un discurs harmònic. Fer memòria crítica és un exercici necessari per no acorar-nos en els vells errors. Revisar el passat, tancar les ferides i descosir el silenci que va servir d’amagatall és necessari per fer del present un lloc menys hostil. Açò és precisament el que fan ambdós autors. Ens aboquen a la tristor d’una època obscura i ens prenen dues hores l’ésser per fer-lo qüestionar, per fer-lo reflexionar al voltant de tot allò dolent que ha precedit. Sanar és el primer pas de l’oblit. Per oblidar cal que la sang deixe de sortir.
L’espectacle és rodó, la història és vertadera, l’emoció envaeix l’esperit i el Principal es va alçar en un aplaudiment que em va eriçar fins a l’últim centímetre de la pell.
Teatre Principal de València, 21 d’abril de 2023
Autoria: Àngel Guimerà; Versió: Pablo Ley; Direcció: Carme Portaceli; Dramaturgia: Pablo Ley i Carme Portaceli; Intèrprets: Pepo Blasco, Laura Conejero, Mohamed El Bouhali, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Mercè Mariné, Roser Pujol, Manel Sans, Kathy Sey, Anna Ycobalzeta; Escenografia: Paco Azorín; Vestuari: Carlota Ferrer; Il·luminació Ignasi Camprodon; Música original y espai sonor: Jordi Collet; Coreografia y moviment: Ferran Carvajal; Audiovisuals: Miquel Àngel Raió; So: Carles Gómez; Caracterització: Imma Capell; Ajudant de direcció: Montse Tixé; Ajudant de escenografia: Alessandro Arcangeli; Ajudant de vestuari :Joana Martí; Alumne en pràctiques de direcció y dramatúrgia del Centre Superior d’art dramàtic Eòlia; Mario Rebugent.