Mireia March Aguilar.
Regala’m esta nit, una obra de Carles Alberola produïda per Albena Teatre. Estrenada el 29 de maig del 2024 al teatre Talia de València, data coincident amb l’aniversari de la companyia, d’on ell mateix és cap i creador juntament amb Toni Benavent. Regala’m esta nit, interpretada pel mateix escriptor en el paper de Joan i Verònica Andrés com a Laura, acaronada per la música d’Arnau Bataller.
Albena Teatre sorgí l’any 1994, de la mà de l’alzireny Carles Alberola i de l’alcudià Toni Benavent. Un projecte que enguany fa 30 anys i que ha realitzat més de 3.000 representacions fent arribar cultura, passió, il·lusió i estima pel teatre escrit en la nostra llengua, a les sales amb més renom de la ciutat de València, però també arran de tots els pobles del País Valencià i creuant límits de frontera sent cartell fins i tot, als teatres de Barcelona o de Madrid. Un treball resilient i una iniciativa altruista que els ha dut a guanyar més de 50 premis, entre els que podem destacar: dos Premi Max: un a millor Text en Català per Besos, l’any 2000 i l’altre a millor Espectacle Musical per L’Aneguet lleig, l’any 2016; o el més recent, amb la nominació del I Premi Didín Puig per la Trajectòria als Premis Literaris d’Alzira 2024.
Albena Teatre ha paït directament les conseqüències de la catàstrofe que ha arrabassat les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel. La seu de la companyia, on guardaven l’attrezzo dels teatres es troba al carrer Jaume Roig de l’Alcúdia, un poble que ha hagut d’escurar el fang de les cases i traure els records a la vorera del carrer. Però malgrat tot han continuat, perquè com ells mateixos diuen “a Albena contem històries, perquè ningú deixa d’existir mentre algú conte la seua vivència».
Carcaixent, dissabte 30 de novembre de 2024, a les 20 h al Magatzem de Ribera. La seua primera funció a la Ribera després del desastre, una nit d’evasió dintre del caos, les ganes o la pura supervivència avui els fan continuar. El pati de butaques està complet, els espectadors d’edat avançada van arribant a hora horà, el caliu de l’ambient es fon amb els instants anteriors a l’inici de l’escena, no hi ha massa soroll, algun gargamellege, el típic caramel·let, els constipats de l’hivern i la remor de les últimes files. Sona la campaneta d’inici de funció, les llums s’apaguen, donen pas als focus que enllumenen als vertaders protagonistes durant els pròxims noranta minuts. Tothom calla, l’escena i la màgia del teatre comença.
¿A qui li regalaries l’última nit de la teua vida?- València un pis de lloguer, una mudança, una història incompleta, dos amants dels quals encara queda l’estel de tot allò que no es van arribar a dir, que no arribaren a viure, un destí que se’ls esquitllà de les mans. Joan “Animal de records, lent i trist animal, ja no viu, sols recorda. Ja no viu, sols recorda haver viscut alguna volta en alguna banda”, Laura la seua eterna estimada, habitant impertèrrita a la seua ment, però amb presència corpòria efímera. Hui no és cap efemèride, malgrat tot el pis de Joan està ple de capses de cartó, etiquetades amb allò que és el suficientment important, però el suficientment menut per poder embolcallar-ho. Esta nit també apareixerà ella, baix qualsevol pretext, no importa quin, tan sols capficar-se en recordar-la, una i una altra vegada. Joan taral·lejarà els versos d’una cançó de jazz “A kiss is just a kiss, a sun is just a sun”, darrere d’ell s’obri un finestral fictici, vistes immillorables: el Micalet, els colors daurats d’una posta de Sol, Ciutat Vella als seus peus. Truquen a la porta, és Laura amb aspecte jovial envejable, sembla que els anys no han passat per ella, cosa que no pot dir Joan amb el caràcter propi de qui ha perdut massa vegades.
Parlen i parlen durant un temps massa breu o massa llarg segons es mire, es perden entre la banalitat de qui no sap o de qui té massa a dir. Laura té una filla d’Erasmus a Oslo, fa sis mesos que s’ha separat del seu exmarit, Guzmán, un home seriós i de corbata, d’eixos que imposen, amb un èxit acèrrim a la seua vida professional, molt allunyat d’un ésser bohemi que es perd entre guions teatrals passats. Arribaran al tòpic que més espanta: la mort, especialment per als que ja s’apropen a la línia invisible que ens separa a tothom d’ella, però sembla que després dels cinquanta en som més conscients de l’irrevocable destí. S’ha mort un dels seus amics de la infància, Joan no ha anat al soterrament, ha intentat en va fugir de la proximitat afeixugant a l’adeu que es viu en estos ambients; Laura sembla no entendre’l, ell li dirà que l’endemà l’operen del cor, amb la rotunditat del que deixen estes màximes, que omplin qualsevol reacció o resposta de pur silenci, pur silenci. Ella li parlarà d’un quadre, el seu quadre; ell li assegurarà que el va vendre a una subhasta. Després es besaran, fruit del deliri o de l’arravat carnal dels qui saben que pot ser la seua última nit. Es perdran entre altres vicissituds, llistes d’amants ordenades per preferència, la dicotomia de ser o no el primer en la jerarquia i la frivolitat amb què tractem de vegades els sentiments. S’endinsaran en un debat de futurs que cap dels dos mai s’atrevirà a dur endavant. Per posar fi o continuar tot este deliri col·lectiu, entraran a l’habitació, plou, sobtadament Laura desapareixerà, Joan es quedarà sol de nou, alimentant-se de records ficticis del que devia haver succeït.
Passarà un altre any i mig, Laura tornarà a trucar a la porta, Joan encara tindrà les caixes embalades i el pis de lloguer, ara és a ella a qui operen del cor en este estri de fantasia. Parlaran del mateix, Joan recordarà amb tot detall la conversa i li demanarà una altra última nit. Laura superarà l’operació amb èxit, tornarà a trucar a la porta baix qualsevol altre pretext amb tal de mantindre a Joan addicte als seus adeus. Li explicarà la seua pròxima fugida, parlarà del Perú, del seu nuvi més jove i més ben plantat, de l’osteopatia, d’Extremadura i de voluntariats. Marxarà amb el previ avís de qui mai dona senyal.
Quan torne hauran passat vint-anys, Joan estarà sord, no podrà caminar i tampoc la recordarà. Estan els dos morts, tothom ho està, inclús el públic. Laura no comprendrà res, ell li dirà que al teatre tot és possible.
S’apaguen les llums, el públic aplaudix, sembla que és la fi de la representació; però de sobte, Laura torna a trucar a la porta.
Tal volta, ara hem eixit del plànol imaginatiu de Joan, malgrat que l’escena és la mateixa, els records continuen tancats a les capses de cartó, però al finestral no es veu el Micalet ni cap imatge de postal envejable, sinó l’obscuritat i la decadència d’un pati interior, realitat dels pisos de lloguers de València on mai no arriba el sol, ni la llum tènue de les estreles. Parlen, parlen durant molta estona amb vi de Sicília. Parlen dels amors de la seua vida, dels graduats i de tot allò que es pregunta quan fa molt que no veus a algú. Continuen tenint la complicitat d’aquells amants de Mandíbula afilada, parlen de quan s’estimàvem, de com ho feien, dels errors de cadascun, de les fugides d’ella, que sols eren un intent en va d’una realitat que la perseguiria de per vida, encara que travessara fronteres amb hores d’avió i canvis d’idioma. Però ara hi són ells, en aquell espai lluny de qualsevol idealització, no tenen vint anys i potser ja no els quede massa temps, tanmateix Joan xiuxiueja aquell vers del Leo McCarey Perquè sí avui també plourà, però no hi haurà males notícies. Laura entrarà a l’habitació però no es perdrà entre els records. Avui per fi li ha regalat la seua nit, pot ser l’última, qui sap? Demà operaran del cor a Joan i Laura estarà asseguda a la sala d’espera.
¿A qui li regalaries l’última nit de la teua vida?- Regala’m esta nit, crònica i retrat autèntic dels qui ja s’acosten a les sis dècades. Tot s’articula al voltant d’esta màxima, a mig camí entre l’existencialisme i en certa manera l’idealisme de comporten les últimes vegades, en les que sols penses quan et trobes a situacions límits que t’acosten a la mort, perquè en un moment de salut plena la paraula última, et duu al silenci poruc de qui et fa un nus a l’estómac. Un obra que fuig d’idealització qualsevol, no partix de grans tòpics d’històries d’amor per sempre, que mai han caigut en deslleialtats, malentesos o segones oportunitats; al contrari, mostra com de vegades l’amor no ho pot tot o que tot va molt més enllà d’estimar com a propi acte en si mateix: estar a un punt vital coincident, tindre responsabilitat afectiva i que soltar, oblidar i passar pàgina també és estimar i estimar-te.
Una escenografia senzilla, crònica d’una mudança permanent d’aquells que potser han vagat massa tractant de buscar la seua llar perfecta, troballa insatisfeta, “nòmades de lloguer” que fugen del més temut dels mamuts, les immobiliàries i els primers dies de mes; i com per pròpia consciència o pura subsistència acaben per entendre que el sentit de llar va molt més enllà de quatre parets d’obra. Un escenari ple de caixes amuntegades, inescrutable realitat de com els nostres records són prou fràgils per a poder segellar-los a una capsa de cartó amb etiquetes de bolígraf permanent amb lletra majúscula, l’únic senyal que ens permet veure què s’amaga rere l’opacitat, quan ja fa massa que no les obrim.
Una representació realitzada baix la mirada atenta d’un públic en tot moment entregat, identificats a cadascun dels diàlegs entre els protagonistes, fet que no sembla gaire estrany gràcies a la proximitat en generació que guarden respecte al que es conta. Un pati de butaques que en la seua majoria creua la barrera dels cinquanta, diagnòstic inequívoc del problema que patix la cultura, especialment als pobles. Els joves no omplin les sales de teatre, ni tampoc les del cinema, no sembla un pla idíl·lic de dissabte a la nit, es perden en altres que resulten o que els han fet que resulten molt més cridaners; potser és este l’arrel de la qüestió o tal volta, una generació adulta que no confia en els que venen, que no els inclouen als projectes culturals i s’excusen amb respostes, que semblen més senzilles que buscar una solució eficaç, la immanència com a supra llei innata, la creença de què sempre serà millor deixar les coses com estan. Sí, podríem endinsar- nos en un debat bàrbar tractant de trobar l’arrel del problema, però el més segur és que acabaríem culpant a la generació que no ens pertoca, per tal d’escurar el fang fora de casa.
Però l’inescrutable realitat és aquesta, la cultura s’ofega, cada vegada més relegada a les sales petites, allunyada dels grans espais on sols se celebren festes alienes. Obsessionats en l’evasió després de la feina o dels estudis, però la eixida de la rutina també es troba a una bona obra de teatre, o a una bona novel·la de noms compostos, que et parle d’històries que et resonen properes encara que es centren en altres temps i païssos de nom estranger; la fugida de no ser tu durant cert temps l’epicentre de les dificultats que saranden la teua vida diària. Perquè la cultura t’acosta, t’acosta a la vida, a la teua o a una altra que et durà a empatitzar amb altres situacions; però a la vegada t’allunya de la rutina impertèrrita, de l’automatisme que patim a la societat on l’atrezzo s’amaga al bagúl d’un baix qualsevol i els focus enllumenen altra mena de protagonistes.
Regala’m esta nit, un obra que demostra que la senzillesa d’un decorat i personatges propers, que parlen sense grandiloqüències ni interferències, poden fer gaudir i alçar-se en peu a l’acabament a un públic. Un públic que ha decidit perdre’s durant 90 min entre la màgia del teatre i la realitat inescrutable, de què baix els focus i l’enllumenat tot és possible i tothom és història perquè com diuen els d’Albena, ningú deixa d’existir mentre algú conte la seua vivència
Magatzem de Ribera, Carcaixent, 30 de novembre de 2024
Autoria / Direcció Carles Alberola; Intèrprets Verònica Andrés / Carles Alberola; Ajudantia de direcció Toni Agustí; Música Arnau Bataller; Realització Audiovisual Rafa Piqueras/ LOF Media; Cap producció Audiovisual Borja Marqués; Coreografia Amparo Fernández; Coordinador escenografia Xavo Giménez; Disseny llums Ximo Olcina; Vestuari Maria Almudéver; Ajudantia vestuari Vanessa Cano; Maquillatge/Caracterització Mercedes Luján; Fotografies espectacle Vicente A. Jiménez; Cap Tècnic Marcos Orbegozo; Tècnics en gira Fabio Viale/ M.A Pardo/Jaider Bolaños; Disseny Cartell Assad Kassab; Il·lustració Ana Collado; Retolació Isabel Sahuquillo; Xarxes/ Comunicació Pablo Ricart; Administració Nuria Nebot; Producció delegada Olympia Metropolitana Paula Esquembre; Ajudant producció Patri Aranda; Producció JC Dauder / Toni Benavent