Verònica Enrique Estarlich.
“Qui soc jo quan no hi ha ningú més?”, “Qui soc jo quan totes les pantalles estan apagades?” són qüestions identitàries que se’ns proposen en Qui soc jo quan ningú em mira?, una obra teatral produïda per Daniel Tormo i Anna Marí i dirigida per Josep Valero.
L’espectacle és interpretat per un grup d’estudiants que ha anat emergint i adquirint rellevància amb el pas del temps: Escena Erasmus, un projecte teatral pioner a Europa, amb seu a la Universitat de València, en què participen, majoritàriament, estudiants Erasmus. Aquesta agrupació va nàixer fa quinze anys amb els objectius d’aprofitar el potencial creatiu d’alguns joves, d’oferir tallers quadrimestrals d’interpretació i formació teatral per poder donar vida a la cultura i d’erigir una xarxa d’intercanvis amb produccions paral·leles en altres universitats de la Unió Europea.
Dotze estudiants, tot i no ser actors i actrius professionals -encara-, mostren el seu treball de manera admirable, establint, així, un ambient d’espectacle impecable. L’obra és representada, principalment, en valencià, encara que també s’empra el castellà en algunes converses i les llengües dels estudiants com l’alemany, l’euskera o l’italià en algunes parts musicals.
Qui soc jo quan ningú em mira va ser estrenada el 29 de maig d’aquest any en el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, i posteriorment es va fer la Gira “M’IMPORTA” -programa d’educació en valors de l’Institut Valencià de la Joventut- per diverses localitats del País Valencià fins al 14 de juliol. No obstant això, hem pogut gaudir també de la Gira Autonòmica del Desembre Europeu 2024, amb la que sí que hem acomiadat l’obra.
Assistim, doncs, un 4 de desembre al Teatre El Musical, en el barri del Cabanyal de la ciutat de València, un teatre de gran llargària vertical, amb un sostre que sembla tocar el cel: el marc perfecte per a un fruit literari que explora termes que semblen llunyans a nosaltres i que, així i tot, no ho estan. L’espectacle dura, tot just, 60 minuts, una obra molt curta, però la transcendència de la qual fa que perdure en el nostre pensament dies i dies. En eixa hora es tracta el tema de la identitat en l’ampli sentit de la paraula, en què consisteix, què provoca o si existeix realment, qui som de manera individual i qui som, sobretot, de manera col·lectiva; açò seria un resum que, realment, es quedaria curt per poder descriure el ric, irònic i exòtic guió – en el qual han participat també aquests estudiants mitjançant els seus pensaments i reflexions- i que conté, a més, efectes de llum, sorolls especials -i algun horríson- i música original. Veiem que l’espectacle presenta diferents escenes, algunes més curtes i algunes més llargues, en què els actors i actrius ens posen en situació i ens donen diferents perspectives perquè reflexionem; podríem encasellar-lo, d’alguna manera, en un tipus de teatre minimalista, sensorial i, potser, postmodern.
Dotze intèrprets i un xicotet arbre, escenari poc decorat, gens decorat. L’espai està únicament ocupat per una espècie de piràmide formada per blocs, els dotze intèrprets i el xicotet arbre. Comença la funció.
L’eix central de l’obra, pel qual es comencen a fer reflexions, és l’arbre, un ficus, que encarna la història de la comunitat d’aquests estudiants: aquest està perdent les fulles, i alguns dels intèrprets consideren que aquestes fulles són l’essència de l’arbre; altres, en canvi, creuen que l’essència són les seues arrels, i que ells formen part d’eixes arrels, així que canten la coneguda cançó de la nostra infantesa “Soy un gnomo”: “bajo un árbol vivo yo, junto a su raíz”.
Sols tenim una identitat? Quina forma té? Es presenta, a continuació, una xica envoltada de dues versions d’ella, no sap -saben- qui és, totes tres dialoguen sobre quina és la seua vertadera identitat. Identitat amb forma d’esfera, amb capes i un nucli; identitat com a una caixa de peces de LEGO que, segons el context, es munten d’una manera o una altra, encara que les peces són les mateixes; identitat com a un fluid, sense forma definida, en continu moviment, semblant a la postura del filòsof Heràclit, ésser un fluid que abasta el passat i el futur i que la nostra identitat passe a formar part del passat i del futur d’altres identitats…
És el passat la nostra essència? Dues xiques debaten i posen en dubte què és millor per al problema de l’arbre de què parlàvem anteriorment, si un bon adob o una bona poda. Apareixen conceptes com el “genotip”, els “nazis” i la “corrupció” que pot haver-hi darrere d’aquestes “preferències”. Així, se’ns presenten dues postures: un personatge que es declara perillosament hereu del passat, amb una essència del passat que només ell i els seus comparteixen (a favor de les arrels i l’adob) i un personatge que combat aquesta estratègia convertint-la en una amenaça terrible que només es pot desactivar fent-la desaparèixer (a favor de les fulles i la poda); veiem en l’escenari violència, discussions i una bufetada -un element fals, com ens expliquen, creant, així, una momentània funció metateatral-, però ambdós personatges tenen interessos particulars que van més enllà d’una problemàtica identitària: parlen d’un conflicte identitari que serveix de disfressa per a un conflicte econòmic o de poder. Consegüentment, ens deriven a una cançó anomenada “No em toques la identitat”, i és que, com diuen les actrius, “sempre hi ha gat amagat”.
Amb una clara referència als afectats per la barrancada i la negligència política del 29 d’octubre, a continuació, una xica apareix amb un poal, botes i una granera. Ella ha vist coses i ha plorat molt. Açò, possiblement, l’ha connectada més al seu poble, sentint orgull per l’esforç dels voluntaris i dels seus, i sentint-se decebuda amb la gestió de la catàstrofe.
Com s’assumeix la veu d’un poble? Com li naix a una persona una identitat nacional? La llengua, la gent, el territori, els costums, la religió… interfereixen i determinen una identitat que congenia amb altres identitats, actuals o d’altres generacions. Així, els actors i actrius ens canten el poema “Assumiràs la veu d’un poble”, un homenatge a Vicent Andrés Estellés en el seu centenari, en diferents idiomes. Però, què és aquest poble? Què és una nació? Hi hauria nació sense nacionalistes? Algunes escenes ens recorden a la perspectiva andersoniana de la “nació” com una “comunitat política imaginada”. Nació com a constructe que ens uneix o ens separa.
Són els himnes elements identitaris? Després de presentar-nos a alguns personatges, comecen a sonar una sèrie d’himnes, els quals defineixen com una “composición musical de una colectividad que la identifica y que une entre sí a quienes la interpretan”. Sonen les diferents músiques: himne de França, d’Itàlia, d’Espanya, d’Alemanya… d’Israel, de Palestina. “Palestina!” Sona l’himne de Palestina. Fum, veiem molt de fum. Interferències i distorsions en la melodia. Es fa una tensa representació del genocidi i destrucció que estan patint els palestins. En aquesta escena impactant, una de les intèrprets suggereix fer-se una fotografia i publicar-la a les xarxes. La foto rep amb molts likes, molts comentaris, però cau una bomba. La persona de la foto mor. La imatge continua rebent likes, tothom veu a la persona en la fotografia, però mai més la podran mirar als ulls.
S’acceleren els diàlegs. Silenci. Sona una alarma de bombardeig en tot el teatre, se’ns posen a tots els pèls de punta.
Nacionalisme, herències, comunitat. Espectacle intens i commovedor, digne d’ésser representat en totes les parts d’aquest món, en aquest món en què la identitat és tan important que fins i tot els Estats recorren a ella per legitimar-se, com l’estat d’Israel utilitza l’holocaust com a relat que justifica el seu propi genocidi.
Què faries tu si amenacen el teu país, el teu poble, ta casa? Què faries tu si volen posar fi a la teua vida, si volen acabar amb la gent que estimes? Què faries tu si volen cremar el teu arbre?
4 de desembre, Teatre El Musical
Textos originals: Anna Marí i Daniel Tormo. Amb textos de les actrius i actors de l’espectacle; Coordinació de dramatúrgia: Daniel Tormo; Direcció: Josep Valero; Moviment escènic i coreografies: Júlia Cambra; Intèrprets: Alumnat d’Erasmus i estudiants locals.