Guillem del Toro Mora.
L’imperatiu categòric ens parla dels límits deshabitats de la moralitat humana, que encarnen la constant fluctuació entre uns models ètics culturalment acceptats i altres que la història ha equiparat a la indecència de la histèria. La zona invisible de l’ànima reivindica el seu paper metafísic en aquells moments en què l’autopercepció elimina els llenguatges del jo i bloqueja el possible empoderament del subjecte.
Esta crítica, per anomenar-la d’alguna manera, no pretén qualificar l’obra de bona o de deficient, ja que eixe encasellament suposaria fer bé a l’enemic de l’obra. V. Szpunberg equipara els diferents espais escènics on habita Clara G. –protagonitzada per Àgata Roca– per tal de, novament, desdibuixar els límits de la realitat. Tota la proposta –discursiva, escènica i dialèctica– aposta per esta idea, i trobem el màxim exemple en la figura dels segons protagonistes, encarnats per Xavi Sáez. Dic segons, en plural, perquè el mateix actor interpreta cinc personatges diferents, que, metafòricament i autodiegèticament, representen esta contínua desintegració de les fronteres de la versemblança. L’espectador s’enfronta a la contradicció sensorial que suposa vore com diversos personatges estan actuats per un mateix rostre; però, també Clara, en un exercici d’autoreferència teatral, reflexiona sobre esta paradoxa. Estes situacions absurdes ajuden a desenvolupar una connexió entre el públic i la protagonista, ja que Clara se sent més escoltada per una ment imaginària –nosaltres– que pels seus companys de realitat.
Existència. D’existir. D’existir-se. M’existisc? Es pregunta Clara. O em soc existida? Què passaria si decidira matar el meu company de departament? ¿I si mate el meu veí, que no em deixa dormir mai per culpa de la seua insuportable música? En què em convertiria? ¿Continuaria existint-me? ¿O m’abandonaria el jo per a deixar-me buida i envoltada d’eixa foscor moral que caracteritza els éssers miserables de la guerra?
Esta lluita interna es mostra de manera explícita mitjançant diversos mecanismes, sobretot gràcies a una veu en off que exposa el pensament de Clara. Esta ens convida a escoltar eixa narració individual que tot ésser ètic té. La idea de despullar la intimitat del pensament de la protagonista és molt interessant, ja que no despulla únicament la paraula racional, si no, també, l’absència del discurs mai dit. Esta combinació del que és pensat i el que no ho és, conforma el que podríem anomenar codi moral. ¿I existir-se fora d’este codi moral és possible? Això ens convida a preguntar-nos l’obra, i ho fa indirectament, ja que en cap moment es planteja la pregunta del bé des d’un punt de vista filosòfic, és a dir, amb la intenció real de trobar una resposta universal.
Ludwing Wittgenstein, en la seua obra Tractatus, afirma que “sobre allò que no es pot parlar, s’ha de callar”, i és precisament açò el que bull a l’escenari durant els huitanta minuts de representació. Les inquietuds morals i metafísiques de la protagonista xoquen constantment amb una realitat abrupta com és la del món en el qual vivim. Clara intenta, al final desesperadament, posar paraules a eixes preguntes que mai seran dites. L’ètica, així com l’estètica o la mort, són realitats lingüísticament irrealitzables, que no responen a una estructura lògica manifestable en el món del nostre llenguatge.
Alguns aspectes interessants que m’agradaria comentar: l’obra és monocrònica i contemporània, i s’ubica a la ciutat de Barcelona; la utilització de la llum és quasi sempre extradiegètica, mitjançant focus normalment elevats, i, de vegades, fonts estroboscòpiques; la duració de l’acció total no supera els tres o quatre dies, i es desenvolupa linealment, presentant el·lipsis que permeten transicionar entre jornades. L’obra gira constantment al voltant del tema de l’ètica, i és a partir d’este primer dilema que la intensitat de l’acció va creixent de manera exponencial, fins al punt de concloure amb una situació, de nou, absurda. Després d’haver comés un assassinat, Clara G., que no suporta el pes de l’homicidi, decideix entregar-se a les autoritats. L’autora realitza en este punt un paral·lelisme molt intel·ligent entre el sistema policial/burocràtic i el sistema de valors de les societats actuals. L’absurd de la burocràcia policial s’extrapola a l’absurd dels codis ètics preponderants.
Esta incisiva crítica al sistema d’ideals contemporanis és, també, un dels temes principals de l’obra. Albert Pijuán, assessor dramàtic de l’obra, comenta al respecte que “l’obra explora l’estat interior d’una dona que transita les àrees grises de la moralitat. Estes àrees són l’espai de les persones que fan equilibris en la fina frontera que separa el que és acceptat i el que és reprovable”. Esta zona grisa, o zona invisible, com jo l’he anomenada, estructura el marc de referència i el marc de lectura del text. L’explicitació d’un problema, d’una anomalia a l’engranatge moral d’un sistema fràgil provoca l’aparició –i el creixement– d’una escletxa ètica. Clara G. habita dins d’este espai de violència i ha de superar nombroses convencions socials per a acceptar la inevitable passivitat del subjecte ètic, ja que, al cap i a la fi, la protagonista ha d’assumir l’absència de la balança moral pròpia del nostre món, i així poder construir les intrarealitats pertinents que li permeten avançar, tancar els ulls i continuar passejant impassiblement pels carrerons de l’existència.
Teatre Rialto, 15 i 16 de novembre de 2025
Intèrprets: Àgata Roca, Xavi Sáez; Autoria i direcció: Victoria Szpunberg; Espai escènic: Judit Colomer; Vestuari Joana: Martí; Espai sonor: Lucas Ariel Vallejo; Il·luminació: Marc Lleixà (A.A.I.); Assessor dramatúrgic: Albert Pijuan; Assessora de moviment: Ana Pérez; Ajudant de direcció: Iban Beltran; Ajudanta d’escenografia: Idoia Costa; Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia: Pau Serés (ITB); Acabats d’escenografia: Taller d’escenografia Castells; Confecció pantalons ‘Ella’: Goretti Puente; Producció: Teatre Lliure; Agraïments: Miquel Seguró, Miquel Cabal i Guarro, Sabina Witt, Marta López Orós, Román Cuartango i Sala Beckett